De totes les coses que vaig fer sense
pensar, d'aquelles que lis vaig donar mil i una voltes, de les que
van aparèixer en el moment, de les que ja estaven planificades. De
totes, em quedo amb una decisió que em va portar a viure un dels
millors anys dels meus 19 d'existència. No va ser, de cap manera,
perfecte, sempre va haver mals moments en els que el treball es feia
interminable, els diners que es deixaven vivint a una gran ciutat no
eren suficients, estar lluny de casa i, sense dubte el pitjor, aquell
sentiment de saber que no estaves on realment hauries d'estar.
Els inicis mai són bons, i si començes
a més de 1000 quilòmetres de la que va ser sempre la teva casa, amb
la teva gent, els teus llocs, el teu aire, la cosa es posa pitjor.
Saber viure sola, saber que no hi haurà ningú que et posi el plat a
la taula, que quan arribis a casa no estaran ni papá ni mamá per a
dir “no et preocupis, tot anirà bé”. En definitiva, començar
de zero, però més independent que mai.
Tot i els obstacles, puc dir amb veu
firme, que gràcies a l'innata capacitat que té l'ésser humà de
seleccionar records, em quedo, preferentment, amb les bones coses: el
sol sortint pels matins, les samarretes de màniga curta, el
desconegut preguntant si tal tren passa per tal lloc, la femenina veu
del metro recitant les parades, el badall de resignació davant el
cafè dels matins, el cafè de les tardes, aquell olor d'un estiu que
encara no havia mort del tot, l'anar i venir de la gent, els
somriures, les paraules en català de la gent del carrer, el músic
donant el concert a la vorera...una rutina que es va convertir en
forma de vida.
Però, sense dubte, l'element més
important que va contrarestar qualsevol tipus d'obstacle va ser la
companyia: aquest grup de gent variada que no la trobaria ni en la
més idílica de les situacions, va ser la que va posar a la meva vida
moments inoblidables, nits de festa, tardes de classe, matins
d'estudi i d'ulleres, nervis d'examen, llàgrimes d'alegria,
llàgrimes de tristesa, reunions vàries, trens, metros, cotxes,
avions, comiats, celebracions, bronques (poques eh!), moltes, moltes,
moltes, moltes, moltíssimes RIALLES..
...i el més important: aquesta gent va
aconseguir que una noia “morriñenta” com jo no volgués tornar
a casa a final de curs.
GRÀCIES per tots els moments i per
estar al meu costat quan més ho necessitava.
David - Ana - Carlos - Lia -Marina - Irene - Aroa - Iris
